L’il·lustrador Alfonso Casas, autor de Monstruosamente, Las orejas al lobo i Todas las personas que fui planteja reflexionar amb els monstres interns per tal de desemmascarar-los

Per trobar-te avui, has d’abraçar totes les persones que has sigut. Aquesta és la gran voluntat que recull l’obra d’Alfonso Casas al llarg de tota la seva trajectòria com a il·lustrador. Tot i que la seva feina està principalment centrada en editorials, també ha treballat com a col·laborador a El País, Mediaset, Netflix i fins i tot Greenpeace, entre altres empreses. Les seves obres publicades abasten un gran ventall d’idees, però moltes d’elles fan un viatge interior. A finals del 2020 va publicar Monstruosamente (Random Comics) amb la mateixa editorial. Seguint amb la sèrie, va autoeditar Las orejas al lobo L’any passat va publicar el seu últim còmic Todas las personas que fui (Random Comics), on pretén trobar de nou el seu camí, passant per comprendre els seus monstres passats per afrontar el present i avançar cap al futur. Com en els dos còmics anteriors, explora temes com la salut mental, la soledat i qüestions com enfrontar-se a l’èxit, propi i aliè.

Monstruosamente (Random Comics), Las orejas al lobo i Todas las personas que fui (Random Comics) són els seus darrers còmics.

Aquesta entrevista s’ha realitzat amb la col·laboració de Clara González.

Una de les grans qüestions que explores a Monstruosamente i Todas las personas que fui és l’èxit. Com es gestiona l’èxit de les persones properes?

Un error habitual és pensar en l’èxit només dels altres, establint comparacions entre uns i altres. Quan, en realitat, l’èxit és el moment en què aconsegueixes el teu deu en la teva pròpia escala o quan treus el millor de tu mateix. Comparar-te amb una escala aliena es converteix en un carreró sense sortida. En principi, cadascú té un camí propi i és en aquest camí on cal anar col·locant rajola a rajola. L’èxit són moltes coses. L’èxit té tantes definicions com persones.

En ambdós volums, quan es menciona la teva infància o joventut, passes del blanc i negre a utilitzar colors vius i brillants. Volies mostrar que cal recuperar, d’alguna manera, el nen interior?

Sí, sobretot a Todas las personas que fui, vaig intentar jugar una mica amb el color. És una eina per expressar, i en aquest cas em servia per propiciar aquesta dicotomia entre el món adult i el món infantil. Quan som nens, encara veiem les coses amb colors més vius, però amb els anys aquests colors es van dessaturant. Em va semblar interessant jugar amb el color durant tot el còmic. Va una mica d’això. En algun moment de les nostres vides, ens trobem una mica perduts, i molt té a veure amb el fet que ens hàgim desconnectat d’aquell nen interior, d’aquells colors vius, d’aquella persona que tenia la felicitat més a flor de pell. El còmic és aquesta recerca per trobar el nen interior.

En la teva història dibuixes diversos monstres que representen aspectes anguniosos del teu dia a dia. El senyor “Traumes del passat” és la recreació d’una joguina que no deixa mai de beure mentre es balanceja. La resta de monstres que acompanyen les teves històries van ser creats amb metàfores semblants? Com ara “Ansietat pel futur” o “Síndrome de l’impostor”?

Jo vaig néixer a Saragossa, però em vaig traslladar a Barcelona per estudiar. Durant aquells anys d’estudi d’il·lustració, quan començava a viure sol i m’endinsava una mica en la vida adulta, va aparèixer aquest personatge. Va aparèixer del no-res, primer en les pàgines dels meus esbossos, sense tenir una representació concreta. El que més em recorda un concepte, com dius tu, és el dels traumes del passat, perquè volia representar com una cosa que succeeix en un moment concret de la nostra vida pot deformar-se, créixer i transformar-se en una altra cosa. En aquest cas, era una joguina de quan era petit que em tenia obsessionat. Això pretén reflectir aquelles ferides que ens queden del passat, com es transformen, es retorcen i acaben afectant-nos al present.

I què passa amb el disseny d’“Ansietat pel futur”? És a dir, tots tenen una línia molt marcada, són reconeixibles, però aquest en particular té un disseny diferent. Què et va portar a fer-ho així?

“Ansietat pel futur” té truc. Cal mirar una mica entre les pàgines, en aquest cas de Monstruosamente, el primer còmic on apareix. Hi ha algunes pistes, alguns Easter eggs, sobre per què té aquest disseny. És un personatge del qual només veiem la part superior, com si portés una capa, però no vull revelar el concepte. Digues que no estem veient tot el que és aquest monstre. Hi ha una il·lusió òptica en ell. És una cosa que he anat deixant entre pinzellades en llibres anteriors, i espero explicar-ho en un futur pròxim.

Alfonso Casas representa les seves inseguretats, sentiments i interioritats en forma de monstres, com Dubte, una gran amalgama de fils embolicats; o Por, un ésser ennegrit i allargat.

Dibuixar aquests monstres, combinar-los amb els temes que tractes a les novel·les gràfiques, quins beneficis t’ha portat?

Ha estat alliberador. Donar-los forma i nom és com un primer pas per entendre’ls. De sobte, prenen forma, tenen cara i ulls, i responen a un nom. I en plasmar-los en un full de paper, pots establir-hi una conversa. Pots mirar-los de cara, perquè moltes vegades aquests monstres només els mirem de reüll. Ens fa por veure’ls directament, ni tan sols entenem el seu volum real. En posar-los al paper, els pots observar i preguntar-te: “D’on venen? Per què han aparegut?” És el primer pas per avançar. Amb Monstruosamente, vaig intentar posar-los sobre la taula per explorar com afecten la vida del protagonista i com aquest intenta superar-los.

Fa un moment parlaves de la teva estada a Barcelona, d’aprendre a viure sol i a conviure amb tu mateix. La solitud, de fet, sembla ser un pilar a Todas las personas que fui. Creus que aquesta obra pot ajudar altres persones en una situació similar?

Crec que sí, tant per la solitud com per qualsevol altre “monstre”. M’ha sorprès la capacitat que té la gent de sentir-se identificada amb aquests personatges. Al final, són emocions i sentiments que tots vivim. Això facilita que, almenys, et sentis una mica acompanyat. Saber que hi ha algú més en un altre lloc, sigui al final del teu carrer o en una altra ciutat, que sent alguna cosa similar a tu, ja ofereix un suport important. Pels comentaris que he rebut, em sento molt afortunat d’haver establert aquest diàleg amb els lectors. És una reacció molt bonica, perquè parla de temes que poden connectar amb qualsevol. Crec que aquí està la clau de l’èxit que han tingut.

Dius que t’interessa parlar d’històries quotidianes, petites, però amb pes emocional.

Sí, una de les coses que m’interessen com a autor, i també com a lector, són les històries de la gent comuna. Històries de persones com tu i com jo, que passen per una sèrie de coses, senten d’una determinada manera, i que malgrat les nostres diferències, hi ha alguna cosa que ens uneix. Crec que aquestes històries petites també mereixen ser explicades. Hi ha molta grandesa en el petit, en el quotidià, si saps mirar-ho amb atenció. El bonic sol estar més a prop del que creiem, i donar-hi importància, encara que es disfressi de metàfores monstruoses, és essencial. Al final, els meus còmics parlen d’algú que està una mica malament i que intenta estar millor.

Des que vas estar a Barcelona fins ara, que portes diversos anys com a il·lustrador professional, com ha canviat la teva relació amb la il·lustració?

Fa diversos anys que estic en el món de la il·lustració, fent còmics, que és el que més m’agrada al món. Com a lector de còmics des de petit, sempre he sentit aquesta necessitat de retornar-li alguna cosa al mitjà, perquè en el seu moment m’ho va donar tot. M’oferia una zona de confort on passava hores i hores. Ara, crear còmics és la meva manera de proposar aquestes bombolles on altres puguin refugiar-se i, per un temps, que el món no importi. Tot i això, tot i que continuo enamorat del còmic, aquesta professió és molt exigent i, malauradament, està mal remunerada. Això fa que sigui difícil viure del còmic, però l’amor per explicar històries persisteix, fins i tot quan el procés creatiu es fa complicat.

Has mencionat que vas començar la teva carrera gairebé al mateix temps que van aparèixer les xarxes socials. Com han influït en la teva feina?

Sí, el meu primer dossier pràcticament va ser a Instagram. Hem crescut junts, així que per a mi sempre ha estat una cosa natural dedicar part del meu treball a les xarxes socials. És clar que les coses han canviat molt, i potser la meva manera d’utilitzar-les ja està una mica obsoleta. Però encara penso en elles com un espai per exposar el meu treball i comunicar-me. Al final, el llenguatge d’una xarxa social no és el mateix que el d’un còmic de 200 pàgines, i m’agrada explorar aquestes diferències. Crec que, com tot, les xarxes no són ni bones ni dolentes; depèn de qui les faci servir.

Els teus primers treballs a xarxes socials exploraven l’amor i el sofriment, però a Todas las personas que fui et centres en l’amor propi. Per amar és necessari estimar-se primer, o aprenem això massa tard?

Crec que ambdues coses són certes. Per estimar, és fonamental estimar-se primer, però també crec que aprenem a estimar-nos massa tard. Als meus primers anys a xarxes socials, la meva feina girava molt al voltant de l’amor. Dibuixar sempre ha estat la meva manera d’entendre el món, i en aquella època intentava comprendre què significava l’amor per a mi. Amb el temps, el tema va evolucionar cap a l’amor propi i l’acceptació personal. M’interessava com entendre’s a un mateix podia ajudar a entendre els altres i construir vincles amorosos a partir d’aquí.

Mencionaves la importància d’abraçar el passat per avançar cap al futur. Però, què passa amb el present? Com es concilia amb aquests monstres?

És una idea que sempre tinc present. A Monstruosamente, hi ha un capítol on el protagonista discuteix amb “Ansietat pel futur” i “Traumes del passat”. Els retreu que un no li deixa deixar el passat enrere i l’altre el preocupa tant pel futur que no li permet estar en el present. Aquests monstres ens estiren en direccions oposades, allunyant-nos del present. Crec que estar present és un dels grans reptes, no només per al protagonista, sinó també per a nosaltres.

Creus que seria més fàcil conciliar-nos amb nosaltres mateixos si naixéssim amb una “guia d’estil”?

Crec que el problema és la manca d’educació emocional. A la nostra generació no ens van preparar per gestionar aquest tsunami d’emocions que tots afrontem en algun moment. No es tracta d’establir un estil rígid, però sí d’obrir-nos a la possibilitat de comprendre’ns millor. Això faria que tot fos molt més fàcil.

El dibuixant s’ha obsessionat a redescobrir-se a través del dibuix, i la seva obra pretén recuperar el nen interior perdut per l’edat adulta, enfronta aquest viatge a Monstruosamente (Random Comics), Las orejas al lobo i Todas las personas que fui (Random Comics) com una Odisea infranquegable que tothom hauria de fer.