Pàgina principal » Articles » Notícies » Sitges 2024: Mirallet, mirallet, digues que m’estimes

Sitges 2024: Mirallet, mirallet, digues que m’estimes

Per | oct. 7, 2024 | 0 Comentaris

La metamorfosi del cos i la batalla de la identitat a The Substance, A Different Man i Body Odyssey

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ha arrancat la seva 57a edició amb una explosió de cossos escindits en perillosos doppelgängers. The Substance ha estat la gran estrena del certamen, amb una línia temàtica molt present al festival: la del cos en metamorfosi i el seu doble.

En el film de Coralie Fargeat, Elizabeth Sparkle (Demi Moore) és una actriu que ha arribat a la cinquantena i que s’enfronta al seu acomiadament del programa de fitness que presenta a la televisió. La protagonista descobreix l’existència d’un producte clandestí que promet una nova versió de tu mateix, “més jove, més bella, més perfecta”. El doble que (literalment) sorgeix d’Elizabeth és Sue (Margaret Qualley), el somni de qualsevol publicació d’Instagram; un rostre i un cos perfectes, només possibles gràcies al píxel digital. Però aquesta renovació té un preu: Sue i Elizabeth han d’alternar-se cada set dies sense excepció. I és aquí on comencen els problemes, perquè igual que a Gremlins (1984, Joe Dante), quan hi ha normes simples que no se segueixen, les conseqüències són imprevisibles. El que dona profunditat a aquesta faula terrorífica és la dificultat de la protagonista per raonar una premissa simple que es reitera a les instruccions del producte: “tu ets una”. Si a The Neon Demon (2016) la protagonista era devorada per models que rivalitzaven amb ella als càstings, a The Substance l’Elizabeth competeix i es compara amb el seu doble, és a dir, amb ella mateixa. La pel·lícula qüestiona els estàndards de bellesa imposats al cos femení i com és explotat en la indústria de l’entreteniment, amb un to gamberro i transgressor. El terror es troba en la violència que la protagonista exerceix contra si mateixa per tal d’obtenir validació externa, oblidant-se del valor intrínsec que té.

I és aquest afany de perfecció i falta d’acceptació el que veiem a A Different Man (Aaron Schimberg) i Body Odyssey (Grazia Tricarico). En ambdues, els seus protagonistes s’enfronten a dobles que els porten fins al límit. A Different Man ens presenta l’Edward (Sebastian Stan), un aspirant a actor que pateix neurofibromatosi i se sotmet a un tractament que li canvia la cara. El nou Edward renuncia a la seva identitat i es converteix en un triomfador dels negocis, però tot canvia quan es retroba amb un antic amor que ha escrit una obra inspirada en el seu jo anterior. La inclusió d’un actor que té la mateixa malaltia que el protagonista havia patit li fa obsessionar-se amb tot el que podria haver fet en el passat i que mai es va atrevir. L’Edward també competeix contra si mateix, però no en termes d’estàndards físics sinó de validació i acceptació internes. Perquè la seva aparença ha canviat, però el seu interior segueix igual i és el primer a no acceptar-se tal com és. 

Body Odyssey se centra en el món del culturisme per mostrar-nos la transformació de la Mona (Jacqueline “Jay” Fuchs), una aspirant a Miss Body Universe que s’obsessiona amb el diàleg que estableix amb el seu propi cos. L’acció de la història es desenvolupa en un espai atemporal que recorda Crimes of The Future (2022) de David Cronenberg. Tot i ser una obra irregular, funciona quan escenifica la crisi nerviosa de la seva protagonista i quan retrata el seu cos de manera gairebé abstracta.

A les tres propostes, el cos esdevé el camp de batalla on es qüestiona la identitat i la seva acceptació davant del món. Les imatges del fantàstic es converteixen en metàfores que ressonen amb els reflexos que ens retornen les pantalles, on ja no ens reconeixem; on només queden dobles que emmirallen el que aspirem a ser i que mai no arriba. Només ens queda el següent scroll o, potser, desendollar-ho tot; tocar la gespa i tornar al més profund de nosaltres mateixos per acceptar-nos. Tinguem cura de la imatge en què ens volem veure reflectits.
<a href="https://www.quimeric.com/author/mariana-freijomil/" target="_self">Mariana Freijomil</a>

Mariana Freijomil

Mariana Freijomil (Buenos Aires, 1978) és llicenciada en Història de l'Art i doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), amb una tesi centrada en les reconstruccions històriques al cinema europeu contemporani i l'escriptura de la història a través del cinema. Les seves àrees d'interès són la cultura visual contemporània i l'estètica cinematogràfica entorn de l'espai fílmic. És professora associada en la Universitat Autònoma de Barcelona, codirectora de la revista Cinergia i col·labora habitualment en Shangrila Revista. Paral·lelament, produeix obra gràfica, publicant en Found Footage Magazine, Visual 404 i Paradoxa Edicions, entre altres mitjans. Ha desenvolupat activitats de divulgació i tallers en L’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona i ha presentat sessions en Zumzeig i Filmoteca de Catalunya.

0 Comments

Envia el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

twelve − two =

Artícles relacionats

Share This